La darrera dècada ha fet evident una crisi de l’habitatge amb impactes greus als nostres barris, pobles i ciutats. L’emergència habitacional ha generat una preocupació social alta i els desnonaments han concentrat l’atenció i els recursos de gran part de les polítiques d’habitatge, en especial de les administracions locals. Molts ajuntaments han adaptat els seus circuits, organització i formes d’intervenció per evitar la pèrdua de l’habitatge habitual. Tot i els importants esforços dels Ajuntaments, la limitació de recursos, la pandèmia o la inflació, desborden els serveis municipals. Durant el 2022, Catalunya ha liderat l’alarmant rànquing de desnonaments diaris de tot l’Estat, amb 34 desnonaments al dia, un 72% de lloguer i amb un creixement d’altres cares de l’exclusió residencial, com són les ocupacions d’habitatge buit, els allotjaments insegurs com fàbriques o locals, a més del sensellarisme.

Els serveis per evitar els llançaments van néixer com a resposta a l’esclat de la crisi però van arribar per quedar-se. Així ha nascut una nova generació d’innovadors dispositius antidesnonaments: el SIPHO a Barcelona (Servei d’Intervenció en situacions de Pèrdua de l’Habitatge i/ Ocupacions), el SIPER al Prat (Servei d’Intervenció i Prevenció de l’Exclusió Residencial), el SIPH al Baix Llobregat (Servei d’Intervenció en la Pèrdua de l’Habitatge) i a d’altres territoris, com a València, Bilbao, Córdoba o Cádiz. La Generalitat i la Diputació van crear els serveis d’Ofideute i els d'Intermediació en Deutes de l'Habitatge (SIDH).

Els serveis per evitar els llançaments van néixer com a resposta a l’esclat de la crisi però van arribar per quedar-se. Així ha nascut una nova generació d’innovadors dispositius antidesnonaments

Catalunya i l’estat espanyol tenen un sistema d’habitatge que històricament no ha apostat per la provisió robusta i estable d’habitatge assequible. També s’ha perdut part important dels recursos invertits, per exemple a través de la desqualificació de l’habitatge protegit i una aposta -errònia- per la compra. Tan sols un 1,31% del parc residencial català era habitatge protegit públic l’any 2021, dades que contrasten amb les 84.442 persones en llista d’espera del Registre de Sol·licitants. A tot plegat, cal sumar la necessitat d’aconseguir habitatge social per a les nombroses famílies que són en meses d’emergència o reallotjades en pensions i altres allotjaments temporals.

A més d’acompanyar les veïnes en risc de desnonament, augmentar el parc d’habitatge assequible municipal és doncs el segon repte clau. Existeix un consens molt ampli -social, tècnic, professional, institucional i polític- entorn la idea de que el camí del dret a l’habitatge passa per engegar avui accions estructurals que ens acostin en un futur als països més avançats en la matèria.

No tenir un sostre impedeix construir un projecte de vida digna: del dret a l’habitatge està cridat a ésser el cinquè pilar de l’estat del benestar. Per aquest motiu, l’Observatori DESCA, un centre de drets humans que vetlla fa 25 anys per la protecció dels drets fonamentals, va convertir en un eix central del seu treball el dret a l'habitatge i el seguiment de l’exclusió residencial. 

La nostra experiència i treball en el camp de l'habitatge té més d’una dècada de solidesa: tenim un equip professional propi i expertes que col·laboren. En destaca la col·laboració amb moviments socials de referència per evitar els desnonaments, les recomanacions a les institucions en pro d’unes polítiques públiques i d’un marc legal garantista, i el treball de consultoria amb administracions i professionals que han engegat polítiques innovadores d’habitatge. 

Per a més informació podeu consultar la nostra experiència i propostes al catàleg de serveis de l’Àrea d’Habitatge i Ciutat de l’Observatori DESCA.