Precarietat habitacional i seguretat privada a Europa: el cas de las empreses anti-okupa

La vulneració del dret a l’habitatge a Europa i la manca de polítiques públiques que el protegeixin, té com a conseqüència formes d’accés precàries a l’habitatge, com són les ocupacions. Es tracta de vies d’accés a l’habitatge que no són noves ni necessàriament idèntiques en les seves diverses formes, sinó que d’alguna forma sempre han existit, però remunten en situacions de crisi habitacional forta. A casa nostra darrerament se’n parla força, tant des de les administracions com des dels mitjans de comunicació. Sovint des d’una perspectiva esbiaixada i estigmatitzadora.

L'informe "Precarietat habitacional i seguretat privada a Europa: el cas de las empreses anti-okupa", tracta de contribuir a abordar aquesta realitat tenint en compte que el problema central és la precarietat habitacional, promovent la protecció dels drets de les més vulnerables i tractant de fomentar la prevenció entorn l’explotació econòmica de la vulnerabilitat en l’àmbit de l’habitatge.

Aquest treball pretén analitzar el desenvolupament d'empreses anti-okupa a Europa, el context legal, les formes d'actuar i les conseqüències en matèria de drets, amb un enfocament comparat. La idea de l'informe és comparar el fenomen de l'empresa espanyola de desallotjaments extrajudicials Desokupa amb el desenvolupament d'altres empreses privades "anti-okupa" a la resta d'Europa. El dret a un habitatge adequat suposa un gaudi pacífic i segur de l'allotjament, independentment del tipus d'habitatge que es disposi. Però en un context de crisi d'accés a l'habitatge es multipliquen els intents de supervivència, i sovint es recorre a l'ocupació o l’acceptació de contractes precaris per accedir a un habitatge. Així, lluny de ser antinòmics, l'ocupant i el guàrdia anti-okupa són dues figures “bessones” de l'exclusió d'una part de la població del mercat de l'habitatge.

Les implicacions de les empreses anti-okupa van molt més enllà del tractament habitual que reben, en la majoria dels fòrums i debats actuals. La hipòtesi de partida de l'informe és que l'objectiu d'impedir ocupacions és conservar el valor de canvi d'un bé immobiliari mantenint-lo buit i en bon estat. En altres paraules, contribueix a desviar la funció social de l'habitatge i a afavorir l'especulació immobiliària, al mateix temps que crear condicions de vulnerabilitat habitacional.

La seva estructura és la següent: en primer lloc es relata el context general de crisi de l'habitatge a Europa i l'evolució de la legislació que ha permès el desenvolupament d'empreses anti-okupa. Després es presenten estudis de casos sobre el funcionament de les empreses de desnonaments extrajudicials i les agències de protecció de propietats a Espanya, als Països Baixos, al Regne Unit i a França. Finalment, s’esmenten les conseqüències d'aquestes pràctiques sobre el dret a l'habitatge i com s'organitza la resposta de la ciutadania davant aquesta nova forma de vulneració de drets. A mode d’epíleg l’informe inclou un breu apartat de recomanacions.