El passat dijous 10 de maig l’Observatori Desc, la Coalició Internacional per l’Habitatge (HIC) i la Plataforma Global pel Dret a la Ciutat van organitzar la primera sessió de la Conferència Internacional sobre el Dret a la Ciutat que va comptar amb la presència de diferents experts provinents de Nova York, Vancouver, Londres, Marsella i Barcelona. La conferència, celebrada al Pati Manning, va posar de relleu que el dret a l’habitatge és un problema global, però també va servir per compartir la existència de diferents moviments i propostes que a nivell municipal poden fer front a la crisi de l’habitatge.

Compartim un breu resum de les intervencions i us animem a fer la incripció i a participar a la segona sessió que tindrà lloc aquest dijous 17 de maig a les 18.30h a la Lleialtat Santsenca (c/ d'Olzinelles 31, Metro Plaça Santa L1-L5):

El David Madden, professor associat de la London School of Economics (LSE) i autor del llibre In Defense of Housing, va fer una mirada enrere en el temps per recocardar-nos que el problema de l’habitatge és endèmic al sistema capitalista i que la precarietat habitacional que patim avui dia ja estava present, amb diferents actors, però amb les mateixes víctimes, a principis del segle vint a Nova York. Si bé reconeixia que durant els anys 60 i 70, amb la bonança de l’estat del benestar, la visió mercantilista de l’habitatge es va suavitzar, ara  estem davant d’una ‘hypermercantilització’ de la llar. Així, la funció social de l’habitatge és ofegada pel seu ús creditici, en forma de dipòsit i com a mitjà d’evasió d’impostos. En definitiva, com recurs del més poderosos. Aquesta financialització de l’habitatge repercuteix en els ciutadans que cada cop s’alineen més dels seus domicilis fins a no sentir-los més casa seva, fins a sentir-los com un lloc precari en transició.

Davant aquesta visió més global, l’Ady Yan, de la Universitat Simon Fraser de Vancouver, va aterrar dades preocupants que visibilitzen la bombolla de preus que pateix la ciutat canadenca. Per exemple, en només deu anys el nombre d’habitatges valorats en més d’1M$ va pujar del 17% al 97%. Per combatre aquesta crisi, va posar especial èmfasi en la necessitat d’obtenir dades fiables del territori per tal de fer un diagnosi acurat. Com deia després de la xerrada, en matèria de polítiques públiques surt molt car donar per suposat i tractar d’endevinar. En aquest sentit, la Vanesa Valiño, cap de gabinet de la Regidoria d’Habitatge i Rehabilitació, va explicar que tot i que l’estat espanyol és nodreix de la construcció, quan van arribar a l’Ajuntament, no van trobar dades oficials que permetessin fer un diagnosi fiable. És per això, que des de diferents espais com l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, i el Grup de Treball d’expulsions de veïnes s’estan recopilant diferents dades com el nombre d’immobles comprats pels fons voltors. Davant de la necessitat de visibilitzar les dades, Valiño va expressar que l’administració ha de ser  “una caixa de ressonància del que passa al carrer per dir que determinades pràctiques especulatives aquí no les volem”. A més, va aprofitar per fer referència al dèficit d’habitatge públic que pateix la ciutat de Barcelona, al voltant del 1,6% en contrast amb el 15% o 20% d’altres ciutats europees.

Per la seva banda Richard Brown, director d'investigació del Centre for London, va apuntar que  la crisi de l’habitatge, “ha passat de crònica a severa» en els darrers anys”. A Londres, els desnonaments silenciosos -aquells que es produeixen quan s’acaba el contracte i l’arrendador incrementa desorbitadament el preu del lloguer- estan replicant un procés d’expulsió en el que “gent menys pobre està substituint gent més pobre”. És per això que el britànic reclamava una visió de l’habitatge entès com una infraestructura fonamental de la ciutat necessària per fer efectiu el dret a la ciutat. Per últim, el Patrick Lacoste, actvista de l’associació Un Centre-Ville pour Tous, va retratar l’expulsió i segregació de la població marginada del centre cap a les perifèries de la ciutat al llarg de més de vint anys. Així, Marsella no és una, sino tres ciutats: una pobra sense dotacions, infraestructures ni transport públic; una rica i una altra, al centre, a mig camí a l’espera de que la bombolla dels lloguers acabi d’expulsar definitivament a les veïnes més precàries.

La Conferència va servir per posar de relleu que la crisi de l’habitatge és un fenomen global, complexa i asfixiant, però a la vegada va permetre posar sobre la taula propostes com el control del preu del lloguer, la taxació dels fons voltors o l’augment del parc públic d’habitatge. Com apuntava Valiño, davant problemes globals són més necessaris que mai aquests espais de trobada internacional.