A quatre anys de l'esclat de la crisi han proliferat fenòmens que es consideraven part del passat o propis d'altres racons del món. Pobresa rampant, gana, desallotjaments massius i suïcidis provocats pel sobreendeudament. Els poders públics semblen obstinats en ignorar aquesta tragèdia individual i col·lectiva, i a tractar-la amb actuacions públiques aïllades i discrecionals o amb la caritat privada. Aquesta reacció no permet identificar als responsables de la situació actual, ni serveix per revertir-la. I contradiu de manera clara els tractats internacionals i les constitucions que els propis poders públics diuen respectar.

Des de la perspectiva del dret internacional i constitucional contemporani, les dificultats per disposar d'un habitatge i la gana no són fets accidentals o desgràcies inevitables. Són vulneracions de drets que obliguen als poders públics a reaccionar sense demora. En primer lloc, per identificar els casos més greus i per donar-los una resposta adequada, i en segon terme, per remoure les circumstàncies que les han fet possibles i que impedeixen modificar la situació.

No és el que està passant avui. La reacció governamental davant la crisi oscil·la entre les respostes discrecionals i la delegació de funcions públiques a entitats de caritat. Dels minvats recursos públics, una bona part va avui a parar a organitzacions vinculades a l'Església catòlica. Moltes d'aquestes organitzacions reben a més ingents donacions privades. Que l'Església gestioni el seu patrimoni immobiliari amb mà de ferro alhora que fomenta la caritat aliena, resulta si més no contradictori. I és que la caritat no és solidaritat. L'enfocament caritatiu no es planteja remoure les desigualtats de poder sobre les quals opera l'accés desigual als drets. I acaba per condemnar als més vulnerables a una situació d'eterna dependència.

La gestió neoliberal de la crisi està reduint els drets a mercaderies a disposició de les classes adinerades i a sobralles per a les classes populars. Així, els drets només són accessibles pels qui poden pagar-los o per als qui aconsegueixen fer-se un lloc a les xarxes de beneficència. Amb això, la fragmentació social creix. Per a un sector cada vegada més reduït de la població, habitatge, sanitat i alimentació pagades i de qualitat. Per a la resta, ajudes públiques residuals, aïllades, quan no la dependència de la bona voluntat privada.

Moltes entitats financeres implicades en actuacions fraudulentes i responsables de desallotjaments i acomiadaments massius pretenen avui posar-se al capdavant de repartiments col·lectius d'aliments. Aquestes actuacions són una intel·ligent operació de rentat d'imatge que s'aprofita de la necessitat imperiosa de moltes persones i de l'abdicació de funcions per part dels poders públics. Però representen tot l'oposat a una política basada en el reconeixement de drets inalienables. Impedeixen establir un vincle adequat entre concentració de riquesa i gana, entre habitatges buits i desnonaments, i sobretot, entre entitats financeres i gestació de la crisi.

Des de l'Observatori DESC considerem prioritari que les situacions d'exclusió habitacional i de gana que s'estan produint a l'estat espanyol siguin reconegudes com el que són: vulneracions sistemàtiques de drets, amb responsables concrets i generadores d'obligacions de curt i mig termini.

El gaudi d'un habitatge digne, d'ingressos suficients i d'una alimentació adequada han de ser satisfets com a drets interdependents i indivisibles. Això suposa un conjunt d'obligacions que exigeixen als poders públics realitzar el màxim d'esforços per aturar els desallotjaments per raons econòmiques que exposin a les persones i a les famílies a situacions d'exclusió, i per revertir les mancances alimentàries que provoca l'escassetat de recursos econòmics.

Res d'això no pot obtenir-se a partir de mesures administratives aïllades o de la caritat. Calen polítiques de control sobre la banca i altres grups de poder privat basades en la coacció i no només en la mediació. Aquestes mesures haurien d'incloure una legislació laboral, creditícia, hipotecària i de lloguer que protegeixi als col·lectius més vulnerables i que eradiqui els exercicis antisocials i especulatius del dret de propietat i de la llibertat d'empresa. L'objectiu d'aquestes mesures hauria de ser assegurar que qualsevol persona té accés a nivells nutricionals adequats, a una educació i una salut de qualitat, i a un habitatge digne.

Els drets, tanmateix, tenen un cost. I aquest cost no pot recaure sobre els qui es troben en les situacions més urgents. Des d'aquesta perspectiva, és imprescindible acabar amb l'actual transferència de recursos des de baix cap amunt, generadora de privilegis, en benefici d'una redistribució equitativa i sostenible. Per a això, cal detenir la confiscació social que suposa "l'estatitazació" del deute privat de bancs i grans constructores, i reconstruir un sistema creditici públic, transparent i no especulatiu. Així mateix, fa falta engegar una política fiscal que permeti sufragar les necessitats bàsiques de totes les persones, començant per les més vulnerables.

Si les institucions es bloquegen i no atenen les necessitats dels qui contribueixen al manteniment de la societat, la desobediència civil es converteix en un imperatiu. Aquest principi no és nou. Està inscrit a totes les cartes i declaracions de drets humans sobre les quals la humanitat ha construït alguns dels seus grans avanços civilitzatoris. Les ocupacions d'habitatges buits, els robatoris de supermercats i els atacs a seus d'entitats financeres, són la punta de l'iceberg d'una situació de desesperació i d'indignació que els propis poders públics han contribuït a generar. Desconèixer-la, criminalitzar-la o tractar-la amb mesures de caritat no resoldrà el problema de fons. Apostar, en canvi, per assegurar els drets de totes les persones i per remoure els privilegis que se'ls hi oposen pot ser complicat. Però és l'única alternativa assenyada enmig de la fragmentació i de la violència social que amenaça amb imposar-se.

Observatori DESC, 27 de decembre de 2012