La xerrada va començar amb l’exrelator explicant la seva visita a Barcelona en 2006, en el marc d'una missió oficial a Espanya on es va entrevistar amb representants del govern central, autonòmic i local, així com jutges i representants de moviments socials. D'aquella visita va néixer un informe que va publicar en 2008, en el qual s'alertava dels greus problemes estructurals que sofria el mercat immobiliari espanyol i el risc imminent sobre els més vulnerables si no s'actuava amb rapidesa. El seu informe va ser rebutjat i les seves recomanacions menyspreades. Deu anys més tard tornava convidat per l'Ajuntament de Barcelona i agraïa la trobada com una oportunitat de proximitat i d'aprenentatge per poder conèixer la realitat i, així, afinar amb els seus diagnòstics. Per això, Miloon va donar ràpidament la paraula als afectats.

Des del públic, les primeres persones van començar a exposar els seus casos i les seves vivències, al mateix temps que preguntaven sobre el paper de les Nacions Unides, sobre la dignitat i el dret a l'habitatge. Una de les preguntes més repetides va ser: I com veu la situació després de 10 anys? Miloon va reconèixer que l'actual equip de govern a l'Ajuntament té una gran sensibilitat cap als drets humans i que estan implementant bones mesures, però va reconèixer que la situació de l'habitatge segueix igual i que la majoria de les recomanacions que va fer en 2008 segueixen vàlides a dia d'avui. Davant la qual cosa va vaticinar, una altra vegada més, que si no hi ha canvis estructurals la crisi habitacional tornarà a transformar-se en una gran crisi econòmica.

Un altre dels aspectes que Miloon va respondre va ser la diferència entre Barcelona i altres ciutats que es troben davant els mateixos desafiaments, com Londres o Nova York. Comparativament Barcelona té pocs instruments, en relació a les competències, però també a la superfície que és capaç de construir. No obstant això, hi ha una altra diferència de major importància i no és una altra que el llegat de construcció descontrolada, deute ingent i cases buides. Això és degut, en la seva opinió, al fet que Espanya mai ha estat un veritable Estat del benestar, en el sentit, que va passar de la dictadura al capitalisme sense haver aconseguit transferir part de la seva riquesa a fons socials per invertir de forma perllongada en el temps, entre altres coses, en habitatge públic.

A més, membres de la PAH van explicar que tenen desnonaments oberts properament, un fenomen cada vegada més utilitzat pels jutjats per produir llançaments sense fixar la data i hora exacta en què es produirà, impedint que la societat civil pugui mobilitzar-se per fer efectiu el dret a un habitatge digne. Davant la notícia, l’exrelator va afirmar que els desnonaments oberts no compleixen amb la normativa internacional i suposen una greu violació dels drets humans.
Una altra pregunta freqüent que van llançar els afectats va ser el paper que podia jugar les Nacions Unides en la realització del dret a l'habitatge, ja que es veuen desemparades a nivell nacional. Miloon va reconèixer que més enllà de donar principis, directrius, formació i cooperació, poc pot fa les Nacions Unides davant la crisi habitacional a Espanya, ja que les sancions es reserven per als casos més greus com els conflictes armats. Per això, va repetir que és important no esperar al Govern i mobilitzar-se malgrat els obstacles.
Finalment, Miloon va tornar a agrair l'oportunitat de tenir un diàleg franc amb la societat civil que acostuma a trobar-se més prop de la veritat i és veritat el que més necessitem per afrontar els problemes globals als quals ens enfrontem.