Són els governs dels països del món els qui decideixen com s’aborda el canvi climàtic i, convocats per l’ONU a la COP, es reuneixen cada any per negociar com ho fan. Enguany, s’han reunit en l’edició número 27 de la conferència a Egipte, durant el mes de novembre. Altres vegades, les negociacions de la COP havien estat més centrades en temes com reduir o mitigar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, com finançar la transició dels països "no desenvolupats" o en mesures d’adaptació que limitin els impactes futurs del canvi climàtic. 

Aquest any, el focus i els resultats principals de la COP han girat entorn de com pal·liar les conseqüències de la crisi climàtica, també coneguda com la temàtica de pèrdues i danys. Les mesures estan dirigides a països que ja han patit desastres arran del canvi climàtic, amb conseqüències irreversibles, com ciclons, inundacions, sequeres o l’augment del nivell del mar. És una temàtica particularment rellevant, perquè aquests països que han sofert ja conseqüències desastroses són, precisament, els que menys han contribuït al canvi climàtic. Si comptem totes les emissions històriques, els països "subdesenvolupats" i "en vies de desenvolupament", també anomenats països del Sud Global, han emès només el 8% de CO₂ total, però és en aquestes regions on el canvi climàtic  compromet més la sostenibilitat de la vida. D'altra banda, els països de l’anomenat Nord Global són responsables del 92% del total.

Les desigualtats en la contribució al canvi climàtic i en qui en pateix les conseqüències han generat demandes per aplicar criteris de justícia climàtica, un moviment que reconeix que els efectes de la crisi són diferents i més greus per a països del sud i grups poblacionals més vulnerables. Per tant, la mesura estrella de la COP 27, que és la creació del Fons de Pèrdues i Danys, s’ha d’entendre com una victòria dels països del Sud i de la societat civil, que feia anys que ho reclamaven.

Més enllà de la diferència en emissions històriques i en qui pateix els efectes, el fons també respon a les demandes de finançament just de la transició. Fins ara, els països del Nord Global s’havien compromès a mobilitzar 100.000 milions de dòlars anualment perquè els països del Sud poguessin abordar el canvi climàtic, reduint emissions o adaptant-se a futurs canvis del clima. Cap any s’ha arribat, per això, a aquesta quantitat, i la majoria s’han donat en forma de crèdit, que els països del Sud Global han de retornar amb interessos. L’ús d’aquests fons fa augmentar l'endeutament dels països que els necessiten, amplificant la seva dependència dels països i ens financers emissors, normalment de països "desenvolupats".

Davant el deute climàtic històric dels països del nord envers els del sud per l’emissió, i on aquests últims pateixen conseqüències irreparables, el model actual contribueix a augmentar la magnitud de la dependència que ja s'arrossega. La creació del fons no ha estat lliure de crítiques, perquè no s’ha especificat quants diners s’hi destinaran, quins països el podran rebre ni qui ho pagarà. Tot això s’ha de negociar encara en pròximes edicions de la COP.

És necessari, però, generar mecanismes de finançament diferents: el nou fons no ha de generar deute, i ha de reconèixer l'existència del deute climàtic aplicant criteris de justícia climàtica, de manera que qui pagui la factura del canvi climàtic siguin aquells que més hi han contribuït. Algunes propostes que s’han posat sobre la taula en aquesta línia és cancel·lar durant dos anys el deute dels països del Sud quan pateixin desastres naturals, cada cop més freqüents i intensos, o que siguin les empreses petrolieres qui aportin aquests fons a través d’un impost del 10% dels beneficis. Ja que 100.000 milions de dòlars és l’equivalent al benefici que el sector del petroli i del gas generen en 37 dies, no hauria de ser massa difícil trobar una manera que contribuïssin a pal·liar les conseqüències del negoci de què es lucren, com són les indústries fòssils.

Agraïments a la Nicola Scherer, la Gisela Torrents, i a les dones d’Espai Zero Vuit.