Article disponible a www.elCritic.cat

Els darrers dies ha saltat a l’actualitat un projecte empresarial per construir ‘pisos rusc’ a la ciutat de Barcelona. L’empresa Haibu 4.0 ofereix allotjaments unipersonals de tan sols 2,6 m², o el que seria el mateix: és com encabir 14 persones en 100 m². En un context de bombolla de lloguer i dificultats creixents per accedir a un habitatge, el mercat immobiliari cerca fórmules per donar resposta a una necessitat bàsica de totes les persones: tenir una llar. El problema rau en les condicions d’aquestes propostes “innovadores”, absolutament precàries, indignes i contravenint la normativa pel dret a l’habitatge.

D’una banda, si es tracta d’habitacles individuals, les mesures previstes no compleixen amb les condicions d’habitabilitat establertes pel Decret 141/2012 de condicions mínimes d’habitabilitat dels habitatges i la cèdula d’habitabilitat. El Decret especifíca que els habitatges han de tenir un mínim de 40 m², amb un equip de cuina, lavabo i habitacions de 5 m² si és per a una sola persona. Els articles 22 i 23 de la Llei 18/2007, del Dret a l’habitatge, també contemplen requisits de qualitat del parc immobiliari. Incomplir-los pot comportar una infracció greu o molt greu, amb possibles sancions associades.

D’altra banda, si cal considerar el conjunt dels espais comuns, estaríem parlant de 14 persones a 100 m², possible indici de sobreocupació, considerat com un incompliment de la funció social de la propietat, segons l’article 5 de l’esmentada Llei del Dret a l’Habitatge. Existeix força confusió – perquè l’empresa encara no ho ha concretat- sobre si destinaran els habitacles a ús residencial o turístic. Els impulsors han dit que es tracta d’un allotjament del tipus “alberg o hostal” però que està destinat a persones amb baixos ingressos perquè hi visquin permanentment. Tampoc s’ha definit si seria un contracte de lloguer o algun altre tipus de relació contractual. Les candidates a viure-hi, això sí, han de complir certs criteris: tenir un salari de mínim 450 €, tenir entre els 25 i els 45 anys, i cap antecedent penal.

Més enllà del debat jurídic, l’aterratge dels ‘pisos rusc’ a Barcelona és simptomàtic de la situació en què es troba el mercat d’habitatge de la ciutat. Amb més de 13 € el metre quadrat de lloguer, contractes de tan sols 3 anys de durada, amb una taxa de sobrecàrrega del 43% -es destina un percentatge molt elevat dels ingressos a pagar el cost de l’habitatge- i uns salaris estancats i precaris, cada dia és més difícil viure a Barcelona. Alhora, accedir a un habitatge públic o de protecció oficial és també molt complicat perquè hi ha menys d’un 7% d’habitatges destinats a polítiques socials.

Posar fre a iniciatives com la dels ‘pisos rusc’ és responsabilitat de les administracions

Com que els preus desorbitats actuals expulsen a gran part dels i les barcelonines, no és d’estranyar que algunes iniciatives dins el mercat immobiliari busquin oferir opcions aparentment assequibles per encabir la població que no pot pagar tant, disfressant-ho de respostes a una necessitat social descoberta, però a costa de dissenyar habitatges inadequats que ocuparan les persones més vulnerables.

Certament, iniciatives d’aquest tipus detecten demanda d’habitatge exclosa i, de forma oportunista i molt poc ètica, basteixen una oferta específica inexistent. Però el que necessita el veïnat de Barcelona és justament el contrari: lluny de plantejar propostes cada vegada més indignes, el que cal és moderar els preus dels lloguers, impulsar iniciatives cooperatives i socials i poder tenir una llar destinant-hi com a màxim un 30% de l’economia familiar.

La ciutadania de Barcelona no pot permetre la promoció d’aquest tipus d’habitatges, que denigren i creen condicions indignes en una mostra més del caràcter altament especulatiu i pervers del mercat immobiliari. Posar fre a iniciatives com la dels ‘pisos rusc’ és responsabilitat de les administracions. Però també ho és crear les condicions perquè la ciutadania pugui viure a les nostres ciutats sense haver de recórrer a aquestes opcions, regulant el mercat de lloguer, establint preus màxims i contractes més estables. Fa temps que alertem de les greus conseqüències que té deixar un dret fonamental com és l’habitatge en mans exclusives del mercat. La polèmica dels ‘pisos rusc’ n’és un exemple.